Així són les nostres vides, de vidre, fràgils per un costat i impenetrables per l'altre.
La meva és plena d'un vi fet amb molt de temps i il·lusió. El teu vi és perfumat, alegre i viu.
S'està tan bé frec a frec amb la teva copa, em ve tan de gust el teu vi...i malgrat tot no veig per on poden mesclar-se les nostres dues essències sense esmicolar el vidre.
Però s'està bé frec a frec amb tu. I aquí em vull quedar de moment, si tu m'hi vols.
On era el llapis? Per què havia desaparegut trencant la perfecció cromàtica del conjunt?
Potser havia caigut a les mans de Picasso en plena Època Blava i ara es trobava repartit entre esbossos que a la vegada estaven repartits per museus, galeries d’art i col·leccions privades d’arreu del món. I en obres encara desconegudes que d’aquí uns anys valdrien milions i serien admirades per ulls d’infinits colors que s’aturarien després d’hores i hores de rebre imatges a gran velocitat gairebé sense adonar-se’n.
O havia estat l’arma d’un crim passional amagada amb presses. Un moment tens en augment, un crit, un cop, un llapis punxegut que es clava al coll encertant la vena, una mina blava en un mar de sang vermella i un últim sospir. Després llàgrimes i una fugida silenciosa amb el llapis a la butxaca. Després llençat a qualsevol lloc o exhaurit cruelment, fent-li punta amb morbosa lentitud.
Només havia caigut. Era a dos metres, mig amagat pel sofà. Però ell s’havia apartat de la realitat deixant-se endur per la imaginació i navegant entre històries irreals, i això era massa excitant per pensar en un fet tant senzill com que el seu fill l’havia perdut mentre dibuixava un veler navegant en un mar de color blau, d’aquells blaus que no saps si dir-ne fosc o clar i que amb poca llum fins i tot podries confondre per un verd indefinit.
L’endemà el trobaria la seva dona, però no imaginaria històries perquè estaria preocupada pensant que el nen plorava, que tenia roba per planxar, plats per rentar i llits per fer. I pensaria que ja n’estava cansada i amb el mateix llapis que havia fet somiar al seu marit li trencaria el cor amb una nota breu – marxo – i l’anell al costat. I així aquell blau ja no seria indefinit, sinó que seria una blau fosc, gairebé negre. Negre de solitud i de tristesa
Laia Nonell
