Vull escriure't paraules ben boniques però després d'haver llegit l'escrit que li vas dedicar a l'Andrea, me quedat ben desconcertat.
Jo solament conec l'Àlex barceloní, no tinc consciència de l'Àlex vienès, i per tan no puc comparar-los. M'és impossible.Tot i així m'has parlat de Wien com la ciutat dels teus somnis, del teu món més íntim, de la teva felicitat per les terres més cultes. Quan hi parles, la cara se t'ilumina, els teus ulls se t'omplen d'alegria i les teves dents surten a lluir-se pels carrers. Les teves paraules són totes cordials i magnífiques davant de Wien i la seva gent, els seus carrers i les seves maneres de fer i estar.
De vegades, sóc sincer, t'ho noto. Però no et noto trist, sinó que aquesta tristesa és la conseqüència de diverses causes: el teu esgotament pel dia a dia, el teu mal humor amb segons quines persones i quines situacions. El teu empresonament et capfica, et preocupa, i això, t'entristeix.
T'entristeix perquè veus la teva vida anterior, la teva vida a la ciutat de la música, la teva vida a la ciutat dels teus somnis... i veus que era diferent, que eres lliure i res de la ciutat et perseguia ni t'obligava a res. Em suposo que erets molt més feliç que essent aquí a Barcino.
Em fa mal dir-ho, però tots dos sabem que el teu futur no està aquí.
Ara per ara no pots començar una nova vida allà, són massa calers i sensacions fortes.
Però també sabem que si tinguessis l'oportunitat, o més aviat quan se't presenti, tu marxaràs.
I deixaràs Barcelona al teu passat com la ciutat de la teva infancia, com la ciutat dels bons records de quan erets jove, com la ciutat gris que et feia posar trist quan vas tornar de Wien.
Jo vull que tu siguis feliç!!
I sóc molt conscient que amb mi ja ho estàs de content i et sents estimat.
Però, i Barcelona?
Ella no et fa gaire feliç, i no m'ho pots negar. Li dius a l'Andrea, a la teva amiga, a la teva còmplice...
Jo vull que et quedis, però també vull que marxis, i siguis feliç, i siguis lliure!!....
... com el teu país ho serà algun dia ...
