Una soc jo.
No deixis que la realitat t'envaeixi per sempre. Fes com jo, viu en un somni.
dimarts, 23 de desembre del 2008
pozo sin fondo...
Una soc jo.
diumenge, 21 de desembre del 2008
sort és el que he tingut...
Que tinguem sort,
I així pren tot el fruit que et pugui donar
dilluns, 15 de desembre del 2008
Amy, amy, amy...
La cantante inglesa de 25 años con dos discos en el mercado (Frank-2003 y Back to Black-2007) con una larga tirada, han sido los causantes de que Amy haya podido saborear el gusto del éxito.
A partir de su llegada a la cumbre en el 2007 con su single "Rehab", Amy empezaba a dejar ver más su vida privada y empezaron a surgir rumores de que se drogaba y bebía.
Cada vez era algo más evidente: Amy se drogaba "disimuladamente" en sus propios conciertos delante del público que había comprado una entrada para poder verla, los paparazzis la captaban en sus momentos más embarazosos dando a conocer a una nueva Amy que el mundo no conocía. El embrollo más sonado de la cantante no fue otro que la pelea que mantuvo con su novio del momento hasta bien entrada la madrugada. La policía tubo que intervenir para separarlos y las resultados en los dos fueron bastante evidentes.
Más tarde, Amy confesó públicamente que era drogadicta (fuma crack) y tenía problemas con el alcohol, problemas aun vigentes en la vida de la cantante. A partir de entonces su popularidad aun ascendió más, pero su vida privada comenzaba a reflejarse y ha afectar a su vida pública y profesional.
Además de todos los problemas que se ha creado, se dice que Amy padece de anorexia nerviosa y de muchas otras enfermedades provocadas por la ingesta excesiva de drogas y alcohol.
Amy en el 2007 (izquierda) i en hace unos meses (derecha), exactamente en abril saliendo de la grabación de su próximo disco. Se rumorea que en seis meses solo ha podido grabar 2 canciones para su nuevo album.
dimecres, 10 de desembre del 2008
diumenge, 7 de desembre del 2008
Agenda!!
Dimarts 9... Ocupació continua: NO CLASSE
danger for breakfast...
dissabte, 6 de desembre del 2008
que tinguis un molt bon dia...
Espero que passis un molt bon dia
i que no et recordin gaire que ja son un bon número de primaveres viscudes!!
felicitats
don Magnifico
diumenge, 30 de novembre del 2008
u make me feel so young...
diumenge, 23 de novembre del 2008
22 de Novembre...
diumenge, 16 de novembre del 2008
dimarts, 21 d’octubre del 2008
Canigou
Hacía frío, pero enseguida entramos en calor.
El camino, eterno y largo.
La subida, dura.
La llegada, reconfortante.
La bajada, frustrante.
Demasiado camino hice al andar.
Mis piernas dejaron de existir para pasar a ser un foco potente de dolor y malestar.
Aun así llegué. Y no dejé de pensar en ti.
diumenge, 12 d’octubre del 2008
encara no he trobat la semblança...
encara no he trobat la semblança...
dijous, 9 d’octubre del 2008
No todo...
medidas...
Azucaritos
dissabte, 27 de setembre del 2008
dimarts, 26 d’agost del 2008
mensaje oculto
Així són les nostres vides, de vidre, fràgils per un costat i impenetrables per l'altre.
La meva és plena d'un vi fet amb molt de temps i il·lusió. El teu vi és perfumat, alegre i viu.
S'està tan bé frec a frec amb la teva copa, em ve tan de gust el teu vi...i malgrat tot no veig per on poden mesclar-se les nostres dues essències sense esmicolar el vidre.
Però s'està bé frec a frec amb tu. I aquí em vull quedar de moment, si tu m'hi vols.
dissabte, 23 d’agost del 2008
La vertadera història del llapis blau
On era el llapis? Per què havia desaparegut trencant la perfecció cromàtica del conjunt?
Potser havia caigut a les mans de Picasso en plena Època Blava i ara es trobava repartit entre esbossos que a la vegada estaven repartits per museus, galeries d’art i col·leccions privades d’arreu del món. I en obres encara desconegudes que d’aquí uns anys valdrien milions i serien admirades per ulls d’infinits colors que s’aturarien després d’hores i hores de rebre imatges a gran velocitat gairebé sense adonar-se’n.
O havia estat l’arma d’un crim passional amagada amb presses. Un moment tens en augment, un crit, un cop, un llapis punxegut que es clava al coll encertant la vena, una mina blava en un mar de sang vermella i un últim sospir. Després llàgrimes i una fugida silenciosa amb el llapis a la butxaca. Després llençat a qualsevol lloc o exhaurit cruelment, fent-li punta amb morbosa lentitud.
Només havia caigut. Era a dos metres, mig amagat pel sofà. Però ell s’havia apartat de la realitat deixant-se endur per la imaginació i navegant entre històries irreals, i això era massa excitant per pensar en un fet tant senzill com que el seu fill l’havia perdut mentre dibuixava un veler navegant en un mar de color blau, d’aquells blaus que no saps si dir-ne fosc o clar i que amb poca llum fins i tot podries confondre per un verd indefinit.
L’endemà el trobaria la seva dona, però no imaginaria històries perquè estaria preocupada pensant que el nen plorava, que tenia roba per planxar, plats per rentar i llits per fer. I pensaria que ja n’estava cansada i amb el mateix llapis que havia fet somiar al seu marit li trencaria el cor amb una nota breu – marxo – i l’anell al costat. I així aquell blau ja no seria indefinit, sinó que seria una blau fosc, gairebé negre. Negre de solitud i de tristesa
Laia Nonell