TESMITO AMB LÀMINA
dissabte, 15 de maig del 2010
dimarts, 4 de maig del 2010
Música maestro!
REFLEXIÓ SOBRE LA PRIMERA XERRADA DEL
25 CICLE DE MÚSICA DEL SEGLE XX - XXI
25 CICLE DE MÚSICA DEL SEGLE XX - XXI
A la vida tot és posar-s'hi, o això diuen els experts en el tema. Si es vol una cosa, s'ha de treballar. Un ha de poder assolir els seus objectius, així, un surt guanyant (és obvi!), i tots també. Però per assolir aquests objectius, quin és el preu que s'ha de pagar? i el mitjà pel qual es vol arribar a bon port?
Quin és l'objectiu vital de la música contemporània, la gran forània a tot allò que l'envolta? Experimentar, diuen uns, però anem més enllà. El seu objectiu és arribar al públic o omplir d'orgull i satisfacció el compositor que ha pogut assolir els seus objectius professionals?
Segons el meu parer, la música del segle XXI s'ha encaixat en la bombolla de la individualització, solament es crea per gaudi del propi compositor. I el públic? Sí, aquesta "nova" vessant musical té els seus seguidors, però tothom sap que el nombre és molt reduït, i que cada cop ho és més. La música contemporània no és altra cosa que la teorització de l'amusicalitat dels nous músics "classics". Per aquesta raó, el seu cercle de seguidors s'ha vist reduït de manera considerable ja que per poder seguir el seu fil conductor (emocional o teòric) s'ha de tenir una cultura base. Per aquesta raó, decideixo anomenar-la "música culta".
Com tots sabem, aquesta teorització extrema de les noves facetes inventives dels músics i aquestes mateixes, amb els tocs d'investigació surrealista, han arribat a desvincular i descontextualitzar la música clàssica del seu primordial objectiu: el públic.
Després d'haver rumiat una estona, encara no m'és creïble que un compositor actual no vulgui representar les seves obres perquè són per a ell, o que un cop hagin estat interpretades, dir que l'opinió del públic li és ben igual ja que el seu objectiu és crear per a ell. Extraordinàriament curiós el fet de crear una obra d'art i guardar-la en la posteritat perquè "és meva i de ningú més!". Com en Juan Palomo!
No parlo de fer una música de moviment de masses ni molt menys però, no podem crear-nos l'excusa de que és per a nosaltres quan al públic en general no li ha agradat el nostre treball.
Actualment hi ha un societat que tota ella té una manca de valors musicals que va més enllà del que nosaltres podem imaginar. Què ha fet la minoria que encara conserva els seus criteris? Crear una música per a minories. Atenció!, fent una porta de blindatge infranquejable que solament es pot traspassar en el cas que estiguis vinculat al món de la cultura propia d'aquest món.
Però que fem la gent que no vol moure's com un ramat d'ovelles però que no entén ni fava del que li diuen aquells que "en saben"? aquells que estiguin com jo, ens tocarà ressignar-nos i preservar els nostres Mozarts i John Williams.
Quin és l'objectiu vital de la música contemporània, la gran forània a tot allò que l'envolta? Experimentar, diuen uns, però anem més enllà. El seu objectiu és arribar al públic o omplir d'orgull i satisfacció el compositor que ha pogut assolir els seus objectius professionals?
Segons el meu parer, la música del segle XXI s'ha encaixat en la bombolla de la individualització, solament es crea per gaudi del propi compositor. I el públic? Sí, aquesta "nova" vessant musical té els seus seguidors, però tothom sap que el nombre és molt reduït, i que cada cop ho és més. La música contemporània no és altra cosa que la teorització de l'amusicalitat dels nous músics "classics". Per aquesta raó, el seu cercle de seguidors s'ha vist reduït de manera considerable ja que per poder seguir el seu fil conductor (emocional o teòric) s'ha de tenir una cultura base. Per aquesta raó, decideixo anomenar-la "música culta".
Com tots sabem, aquesta teorització extrema de les noves facetes inventives dels músics i aquestes mateixes, amb els tocs d'investigació surrealista, han arribat a desvincular i descontextualitzar la música clàssica del seu primordial objectiu: el públic.
Després d'haver rumiat una estona, encara no m'és creïble que un compositor actual no vulgui representar les seves obres perquè són per a ell, o que un cop hagin estat interpretades, dir que l'opinió del públic li és ben igual ja que el seu objectiu és crear per a ell. Extraordinàriament curiós el fet de crear una obra d'art i guardar-la en la posteritat perquè "és meva i de ningú més!". Com en Juan Palomo!
No parlo de fer una música de moviment de masses ni molt menys però, no podem crear-nos l'excusa de que és per a nosaltres quan al públic en general no li ha agradat el nostre treball.
Actualment hi ha un societat que tota ella té una manca de valors musicals que va més enllà del que nosaltres podem imaginar. Què ha fet la minoria que encara conserva els seus criteris? Crear una música per a minories. Atenció!, fent una porta de blindatge infranquejable que solament es pot traspassar en el cas que estiguis vinculat al món de la cultura propia d'aquest món.
Però que fem la gent que no vol moure's com un ramat d'ovelles però que no entén ni fava del que li diuen aquells que "en saben"? aquells que estiguin com jo, ens tocarà ressignar-nos i preservar els nostres Mozarts i John Williams.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)