dijous, 16 de desembre del 2010

Per tu





No sé composar, i el poc que sé te'l dedico a tu.
Espero alegrar-te el dia o el moment.
Tan sols si et trec un petit somriure, ja estaré satisfet.

Per tu.

KP

dimarts, 12 d’octubre del 2010

Primeres nits de tardor

A vegades és millor deixar que l'aigua corri pels carrers netejant totes les brutícies que hem anat deixant pels racons.
A vegades és preferible no dir res i escoltar com l'aigua cau des del cel, i com l'aire, enbravat, ensopega amb les petites escletxes de les persianes de la meva habitació.
A vegades lo més correcte seria esperar. Esperar a que les hores passin. Esperar a que l'aigua deixi de correr. Esperar a que tot quedi calmat per poder obrir finestres i vitralls i poder sortir de casa ensumant l'aire fresc de la "nova" ciutat.
A vegades però, es fa massa entern esperar a que arribi lo millor ja que, a vegades, lo preferible no és lo més correcte.

A vegades, massa vegades.

divendres, 10 de setembre del 2010

Azucar!!

Hoy ya hace dos años ... aun soy tan dulce como antes, o lo soy más?? o mi dulzor a pasado a ser una cosa acrílica como el ciclamato i la sacarina??

dimecres, 28 de juliol del 2010

El meu blog

La vida ha continuat com bonament a volgut. suposo que ha sigut el destí el que ha volgut ocupar-me la ment i el temps per tal de no pensar-hi gaire en tot.
L'estiu a començat, l'esplai ja ha acabat i les Santes ja han arribat.
I jo penso ... com és que tinc això tan abandonat?
Des de fa uns mesos que no entro i que solament actualitzo quan m'enrrecordo (com és el cas).
Com és que això ha canviat? Com és que ja no tinc la necessitat d'expressar-me per una finestra virtual, a un món que no hi ha ningú però hi ha tothom per poder desfogar-me?

Fa uns anys vaig tenir una mala experiència i vaig haver de començar, per voluntat pròpia, un diari personal, un d'aquests onescrius el que se't passa pel cap i no vols que ningú ho llegeixi, vaig començar a parlar a una finestra oberta on poder expressar-me davant d'un buit on no hi ha res i hi ha tothom que t'escolta. Va arribar un moment en que allò ja no podia contenir més secrets i vaig explotar de tal manera que el diari quedà obsolet i jo vaig haver de poder parlar amb el buit complet real, el meu voltant.

Suposo que les persones evolucionen i deixen de necessitar una via d'escapament ja que, arriba un moment en que ja no t'omple, que la teva expressió va més enllà i tot es queda petit o innecessari. Però tardo d'hora, un s'agafa un altre cop a una altra via d'escapament i transissió de pensaments, reflexions o vomitades incoherents.
Per tant, afirmo que el meu blog s'ha quedat obsolet, però que tot i així no l'esborraré, sinó que el deixaré per quan el torni a necessitar una altre vegada. Qui sap si amb la mateixa finalitat o amb una altra. La qüestió és que segur que algun dia tornaré.



Un ha de saber que la vida no ets tu i els altres,
sinó que un ha d'aprendre a viure sol
i amb la companyia dels altres com un recolzament o un plus.

dimecres, 2 de juny del 2010

Hoy...

Hoy es uno de esos días en que si empezara a escribir un libro, sólo podría tener títulos tristes, melancólicos y de cierta agonía contenida.
Hoy es uno de esos días en que el tiempo te hace perderte aun más en tu mar de dudas y preguntas sin respuesta, te hace sobrecogerte y abrumarte delante de tantas cosas perdidas y tantas que perderás en un futuro incierto, pero que crees immediato.
Hoy es uno de esos días en que cuand oabres la ventana al levantarte ves brillar un sol radiante, pero es de aquellos en que en vez de esperar la noche para acostarte, es mejor hacerlo a las 5 de la tarde.

dissabte, 15 de maig del 2010

...


TESMITO AMB LÀMINA

dimarts, 4 de maig del 2010

Música maestro!

REFLEXIÓ SOBRE LA PRIMERA XERRADA DEL
25 CICLE DE MÚSICA DEL SEGLE XX - XXI

A la vida tot és posar-s'hi, o això diuen els experts en el tema. Si es vol una cosa, s'ha de treballar. Un ha de poder assolir els seus objectius, així, un surt guanyant (és obvi!), i tots també. Però per assolir aquests objectius, quin és el preu que s'ha de pagar? i el mitjà pel qual es vol arribar a bon port?

Quin és l'objectiu vital de la música contemporània, la gran forània a tot allò que l'envolta? Experimentar, diuen uns, però anem més enllà. El seu objectiu és arribar al públic o omplir d'orgull i satisfacció el compositor que ha pogut assolir els seus objectius professionals?
Segons el meu parer, la música del segle XXI s'ha encaixat en la bombolla de la individualització, solament es crea per gaudi del propi compositor. I el públic? Sí, aquesta "nova" vessant musical té els seus seguidors, però tothom sap que el nombre és molt reduït, i que cada cop ho és més. La música contemporània no és altra cosa que la teorització de l'amusicalitat dels nous músics "classics". Per aquesta raó, el seu cercle de seguidors s'ha vist reduït de manera considerable ja que per poder seguir el seu fil conductor (emocional o teòric) s'ha de tenir una cultura base. Per aquesta raó, decideixo anomenar-la "música culta".

Com tots sabem, aquesta teorització extrema de les noves facetes inventives dels músics i aquestes mateixes, amb els tocs d'investigació surrealista, han arribat a desvincular i descontextualitzar la música clàssica del seu primordial objectiu: el públic.

Després d'haver rumiat una estona, encara no m'és creïble que un compositor actual no vulgui representar les seves obres perquè són per a ell, o que un cop hagin estat interpretades, dir que l'opinió del públic li és ben igual ja que el seu objectiu és crear per a ell. Extraordinàriament curiós el fet de crear una obra d'art i guardar-la en la posteritat perquè "és meva i de ningú més!". Com en Juan Palomo!
No parlo de fer una música de moviment de masses ni molt menys però, no podem crear-nos l'excusa de que és per a nosaltres quan al públic en general no li ha agradat el nostre treball.

Actualment hi ha un societat que tota ella té una manca de valors musicals que va més enllà del que nosaltres podem imaginar. Què ha fet la minoria que encara conserva els seus criteris? Crear una música per a minories. Atenció!, fent una porta de blindatge infranquejable que solament es pot traspassar en el cas que estiguis vinculat al món de la cultura propia d'aquest món.
Però que fem la gent que no vol moure's com un ramat d'ovelles però que no entén ni fava del que li diuen aquells que "en saben"? aquells que estiguin com jo, ens tocarà ressignar-nos i preservar els nostres Mozarts i John Williams.

dijous, 25 de març del 2010

Moneda de pagament actual

En Michael, empresari de noves tecnologies, de 36 anys i aficionat a l'esport en general, ha decidit obrir la seva botiga de material electrònic al bell mig de la ciutat on viu.
Busca el local adequat, mobiliari, proveïdors, màrqueting, comptabilitat, i un llarg etc. sense comptar les ganes pròpies de muntar el negoci, les hores "malgastades" i el deute econòmic que suposa (fet que en moments com avui dia, és una muntanya ben complicada a superar).

Un cop ja muntat el negoci i amb tota la carn al foc comencen els quès:
La seva mare, com a bona mare que és, es preocupa pel futur del seu fill - El negoci farà figa! No és un bon moment per a fer-ho! N'estàs segur de voler i poder muntar-ho tot sol? -.
Els seus amics, que tots han vist en primera fila l'ímpetu amb el que en Michael s'ha ficat en el negoci, fan alguns comentaris sobre la nova botiga. - Ai! quin color més estrany li has posat al local, no?; Aquest aparador t'ho ha muntat un professional? perquè si és així és que t'ha timat! (l'ha muntat en Michael mateix a través d'unes idees que tenia i uns consells que li ha donat la seva dona que és dissenyadora d'interiors...).
El client, tant "fidel" i sobretot tant xafarder, que quan li pregunta per un material informàtic ,que encara no surt ni als catàlegs dels seus proveïdors, i és sorprèn perquè, com és normal, no el té, i li diu: - Com pot ser? Hauries de tenir-lo ja, no? Bueno...me'n vaig a preguntar a la competència...-

Són els nous valors de la societat actuals: rebre i no donar res a canvi, encara que aquesta persona ens ofereixi les seves ganes i inquietuds més personals. Hem de ser conscients de que sempre (o gairebé sempre, per no ser catastrofistes) ens pagaran amb la mateixa moneda: la queixa i el menyspreu.

Perquè per moltes ganes que li posis, una cosa s'ha de tenir ben clara: facis el que facis sempre se't queixaran.

dijous, 11 de febrer del 2010

Et j'étais une chose à toi!

I poder-me girar i, amb llàgrimes d'amor i de dolor als ulls, dir-te que t'estimo i sempre t'estimaré.

diumenge, 7 de febrer del 2010

Puccini

Una relació d'amor és com un òpera de Puccini:

A la segona escena del primer acte sorgeix l'amor entre els dos protagonistes. Un amor potent, vertader, però també utòpic per aquell que ho veu des de fora.
Al segon acte, sorgeixen els problemes. I al tercer aquest amor es trenca amb la mort d'ella.

Llavors el telò baixa i tu surts del teatre i has de continuar amb la teva vida com feies abans d'endinssar-te en l'obra magnífica de l'amor.


dimecres, 27 de gener del 2010

I tinc molt clar

Tanco el ulls i ja no els puc tornar a obrir,
et construeixo de memòria, et faig venir,
posant-te cara, fent-te veu, sentint-te dir
que a tu també et passa això que em passa a mi.

I Tinc molt clar que ningú abans m'ha fet sentir així.

I sovint t'explico tot el que no et sé dir:
que el teu nom sona com un pessic quan el dic,
que no puc pensar a fer res de res quan no hi ets
i quan hi ets ni em reconec.

dimecres, 20 de gener del 2010

La pols segueix el vent

Avui ha sigut el primer dia de la meva vida en que recordo que m'he quedat totalment sol en un vago de metro. Era avui, un dia d'hivern, en època d'examens, per la tarda, al metro de barna, exactament a la línia de sempre i a l'hora de sempre.

Tot ha passat depressa. Escoltant música, d'aquesta et fa sentir com ningú en el món i t'envolta en una bombolla, s'han obert les portes del metro i han tornat a tancar, però aquest cop, ningú a volgut pujar-hi. Tothom marxava.
Ha sigut estrany veurem sol allà dintre, que normalment sempre està ple de bat a bat.
Ha sigut estrany notar-me sol allà dintre, era com si sigués un món a part.
M'ha agradat veure la gent corrents per l'andana mentre jo els mirava i observava el seu estrés de final de dia. M'he sentit com el narrador omniscient que narra una novel·la en la que passa de tot però en el fons res esdevé important.
Tothom era una ànima en pena...

Vol dir això que a mi també hem poden veure com a ànima en pena des d'un vagó de metro?
Sóc també una mota de pols que segueix i es deixa endur per la corrent d'aire?
Vull ser una mota de pols?

diumenge, 10 de gener del 2010

Fora neva



Fora neva.
Miro pel finestral i veig com tot s'inunda de foscor.
No hi ha res més que la presència del fred vora el carrer.
Jo en soledat. No tinc res més a fer que esperar a que tot passi.
L'únic entreteniment que trobu és pensar, o més aviat malpensar.
Maleir-me per haver-me condemnat a aquesta situació.
Ara solament sóc jo el que pot treure'm d'aquest forat tant gros,
però ja veig que ni tan sols la meva jove esperança té forces per posar-se en peu i girar pàgina.
Ara per ara, és el que em toca.
He jugat a la rifa on solament jo era el participant per emportar-se totes les de perdre.
I aquí estic: perdut .... en una gran inmensitat blanca.