REFLEXIÓ SOBRE LA PRIMERA XERRADA DEL
25 CICLE DE MÚSICA DEL SEGLE XX - XXI
25 CICLE DE MÚSICA DEL SEGLE XX - XXI
A la vida tot és posar-s'hi, o això diuen els experts en el tema. Si es vol una cosa, s'ha de treballar. Un ha de poder assolir els seus objectius, així, un surt guanyant (és obvi!), i tots també. Però per assolir aquests objectius, quin és el preu que s'ha de pagar? i el mitjà pel qual es vol arribar a bon port?
Quin és l'objectiu vital de la música contemporània, la gran forània a tot allò que l'envolta? Experimentar, diuen uns, però anem més enllà. El seu objectiu és arribar al públic o omplir d'orgull i satisfacció el compositor que ha pogut assolir els seus objectius professionals?
Segons el meu parer, la música del segle XXI s'ha encaixat en la bombolla de la individualització, solament es crea per gaudi del propi compositor. I el públic? Sí, aquesta "nova" vessant musical té els seus seguidors, però tothom sap que el nombre és molt reduït, i que cada cop ho és més. La música contemporània no és altra cosa que la teorització de l'amusicalitat dels nous músics "classics". Per aquesta raó, el seu cercle de seguidors s'ha vist reduït de manera considerable ja que per poder seguir el seu fil conductor (emocional o teòric) s'ha de tenir una cultura base. Per aquesta raó, decideixo anomenar-la "música culta".
Com tots sabem, aquesta teorització extrema de les noves facetes inventives dels músics i aquestes mateixes, amb els tocs d'investigació surrealista, han arribat a desvincular i descontextualitzar la música clàssica del seu primordial objectiu: el públic.
Després d'haver rumiat una estona, encara no m'és creïble que un compositor actual no vulgui representar les seves obres perquè són per a ell, o que un cop hagin estat interpretades, dir que l'opinió del públic li és ben igual ja que el seu objectiu és crear per a ell. Extraordinàriament curiós el fet de crear una obra d'art i guardar-la en la posteritat perquè "és meva i de ningú més!". Com en Juan Palomo!
No parlo de fer una música de moviment de masses ni molt menys però, no podem crear-nos l'excusa de que és per a nosaltres quan al públic en general no li ha agradat el nostre treball.
Actualment hi ha un societat que tota ella té una manca de valors musicals que va més enllà del que nosaltres podem imaginar. Què ha fet la minoria que encara conserva els seus criteris? Crear una música per a minories. Atenció!, fent una porta de blindatge infranquejable que solament es pot traspassar en el cas que estiguis vinculat al món de la cultura propia d'aquest món.
Però que fem la gent que no vol moure's com un ramat d'ovelles però que no entén ni fava del que li diuen aquells que "en saben"? aquells que estiguin com jo, ens tocarà ressignar-nos i preservar els nostres Mozarts i John Williams.
Quin és l'objectiu vital de la música contemporània, la gran forània a tot allò que l'envolta? Experimentar, diuen uns, però anem més enllà. El seu objectiu és arribar al públic o omplir d'orgull i satisfacció el compositor que ha pogut assolir els seus objectius professionals?
Segons el meu parer, la música del segle XXI s'ha encaixat en la bombolla de la individualització, solament es crea per gaudi del propi compositor. I el públic? Sí, aquesta "nova" vessant musical té els seus seguidors, però tothom sap que el nombre és molt reduït, i que cada cop ho és més. La música contemporània no és altra cosa que la teorització de l'amusicalitat dels nous músics "classics". Per aquesta raó, el seu cercle de seguidors s'ha vist reduït de manera considerable ja que per poder seguir el seu fil conductor (emocional o teòric) s'ha de tenir una cultura base. Per aquesta raó, decideixo anomenar-la "música culta".
Com tots sabem, aquesta teorització extrema de les noves facetes inventives dels músics i aquestes mateixes, amb els tocs d'investigació surrealista, han arribat a desvincular i descontextualitzar la música clàssica del seu primordial objectiu: el públic.
Després d'haver rumiat una estona, encara no m'és creïble que un compositor actual no vulgui representar les seves obres perquè són per a ell, o que un cop hagin estat interpretades, dir que l'opinió del públic li és ben igual ja que el seu objectiu és crear per a ell. Extraordinàriament curiós el fet de crear una obra d'art i guardar-la en la posteritat perquè "és meva i de ningú més!". Com en Juan Palomo!
No parlo de fer una música de moviment de masses ni molt menys però, no podem crear-nos l'excusa de que és per a nosaltres quan al públic en general no li ha agradat el nostre treball.
Actualment hi ha un societat que tota ella té una manca de valors musicals que va més enllà del que nosaltres podem imaginar. Què ha fet la minoria que encara conserva els seus criteris? Crear una música per a minories. Atenció!, fent una porta de blindatge infranquejable que solament es pot traspassar en el cas que estiguis vinculat al món de la cultura propia d'aquest món.
Però que fem la gent que no vol moure's com un ramat d'ovelles però que no entén ni fava del que li diuen aquells que "en saben"? aquells que estiguin com jo, ens tocarà ressignar-nos i preservar els nostres Mozarts i John Williams.
2 comentaris:
En primer lloc voldria fer notar que si un vol defensar honestament i amb seguretat un punt de vista, al marge de si s'entenen o no els secrets d'una disciplina concreta, no pot escudar-se darrere d'un llenguatge carregat de tòpics malintencionats que ratllen la demagògia. Dit això, m'agradaria puntualitzar algunes qüestions tractades en el text.
La música contemporània en sí (entenem "música contemporània" en relació a les seves qualitats o a la seva temporalitat?) no és en totes les seves manifestacions "forana a tot allò que ens envolta", sinó que CERTS corrents musicals del segle XX, com el formalisme o la nova complexitat, s'han basat en teoritzacions que moltes vegades deixaven de banda el seu resultat sonor. Hem de definir (simplificant) el tot per una de les seves parts? En molts casos es parteix de la mateixa realitat sonora, com en el cas de la música electroacústica, i no falten compositors que intenten reflectir la realitat del seu moment en la seva música.
Per cert, el tòpic de l'artista solitari, genial i tuberculós va passar a la història quan el Romanticisme va "morir" a les trinxeres de Verdún, durant els bombardejos de Guernica o engolit pels sistemes de comunicació de masses de la segona meitat del segle XX. Individualisme? Qui utilitzi aquesta paraula a mode d'estendard avui dia és un hipòcrita; i si hi ha alguna cosa que defineixi el compositor actual és l'eclecticisme de les seves fonts i influències i la comunicació total amb la realitat que l'envolta.
Un altre punt: quanta música clàssica que actualment s'interpreta va ser pensada durant la seva creació per ser destinada a un públic majoritari; el simfonisme, l'òpera, el repertori religiós. Deixant de banda que existeix un 70% (com a mínim) dels opus de compositors dels segles XVIII i XIX que van ser compostos per a una elit cultural i cercles molt reduïts (repertori cambrístic, per exemple), quin percentatge del públic actual pot desentranyar l'essència formal, harmònica o temàtica del repertori "clàssic" que tant cofoi va a escoltar a les sales de concert? O és que al pensar que la música clàssica està creada des dels sentiments, les emocions, etc. ja ens soluciona el problema de la intel·ligibilitat? No ens enganyem: per entendre realment qualsevol missatge artístic que rebem (literari, musical, plàstic) es necessita una base, un entrenament, una educació vasta i transversal. Una altra cosa és el gaudi estètic o sensorial que ens produeixen els estímuls artístics, els quals són més personals i desvinculats d'allò absolutament racional. La música contemporània té molt sovint més de sensual que de racional, jugant amb el so i la seva percepció; però també creant nous codis i noves situacions per al públic
per tal de mantenir-lo alerta, crític, per, justament, intentar no "moure'ns com un ramat d'ovelles". Perquè els "nostres Mozarts i John Williams" es preserven sols a través de la seva seva repetició indiscriminada en tots els canals massius d'informació i entreteniment que ens brinda "desinteressadament" la nostra societat. Ens hem acostumat de tal manera als "nostres Mozarts i John Williams" que no els entenem realment, però ens resulten familiars i agradables i ens els empassem com lacasitos.
Crec que portes 40 anys de retard respecte a la música contemporània. Anomena'm un sol compositor viu (a banda dels tres o quatre de la neo-complexity) que digui que se'n fot de l'opinió del públic.
Publica un comentari a l'entrada