La vida ha continuat com bonament a volgut. suposo que ha sigut el destí el que ha volgut ocupar-me la ment i el temps per tal de no pensar-hi gaire en tot.
L'estiu a començat, l'esplai ja ha acabat i les Santes ja han arribat.
I jo penso ... com és que tinc això tan abandonat?
Des de fa uns mesos que no entro i que solament actualitzo quan m'enrrecordo (com és el cas).
Com és que això ha canviat? Com és que ja no tinc la necessitat d'expressar-me per una finestra virtual, a un món que no hi ha ningú però hi ha tothom per poder desfogar-me?
Fa uns anys vaig tenir una mala experiència i vaig haver de començar, per voluntat pròpia, un diari personal, un d'aquests onescrius el que se't passa pel cap i no vols que ningú ho llegeixi, vaig començar a parlar a una finestra oberta on poder expressar-me davant d'un buit on no hi ha res i hi ha tothom que t'escolta. Va arribar un moment en que allò ja no podia contenir més secrets i vaig explotar de tal manera que el diari quedà obsolet i jo vaig haver de poder parlar amb el buit complet real, el meu voltant.
Suposo que les persones evolucionen i deixen de necessitar una via d'escapament ja que, arriba un moment en que ja no t'omple, que la teva expressió va més enllà i tot es queda petit o innecessari. Però tardo d'hora, un s'agafa un altre cop a una altra via d'escapament i transissió de pensaments, reflexions o vomitades incoherents.
Per tant, afirmo que el meu blog s'ha quedat obsolet, però que tot i així no l'esborraré, sinó que el deixaré per quan el torni a necessitar una altre vegada. Qui sap si amb la mateixa finalitat o amb una altra. La qüestió és que segur que algun dia tornaré.
L'estiu a començat, l'esplai ja ha acabat i les Santes ja han arribat.
I jo penso ... com és que tinc això tan abandonat?
Des de fa uns mesos que no entro i que solament actualitzo quan m'enrrecordo (com és el cas).
Com és que això ha canviat? Com és que ja no tinc la necessitat d'expressar-me per una finestra virtual, a un món que no hi ha ningú però hi ha tothom per poder desfogar-me?
Fa uns anys vaig tenir una mala experiència i vaig haver de començar, per voluntat pròpia, un diari personal, un d'aquests onescrius el que se't passa pel cap i no vols que ningú ho llegeixi, vaig començar a parlar a una finestra oberta on poder expressar-me davant d'un buit on no hi ha res i hi ha tothom que t'escolta. Va arribar un moment en que allò ja no podia contenir més secrets i vaig explotar de tal manera que el diari quedà obsolet i jo vaig haver de poder parlar amb el buit complet real, el meu voltant.
Suposo que les persones evolucionen i deixen de necessitar una via d'escapament ja que, arriba un moment en que ja no t'omple, que la teva expressió va més enllà i tot es queda petit o innecessari. Però tardo d'hora, un s'agafa un altre cop a una altra via d'escapament i transissió de pensaments, reflexions o vomitades incoherents.
Per tant, afirmo que el meu blog s'ha quedat obsolet, però que tot i així no l'esborraré, sinó que el deixaré per quan el torni a necessitar una altre vegada. Qui sap si amb la mateixa finalitat o amb una altra. La qüestió és que segur que algun dia tornaré.
Un ha de saber que la vida no ets tu i els altres,
sinó que un ha d'aprendre a viure sol
i amb la companyia dels altres com un recolzament o un plus.
sinó que un ha d'aprendre a viure sol
i amb la companyia dels altres com un recolzament o un plus.
4 comentaris:
Fins i tot en això et fas gran, petit príncep. I en cada paraula tens la ovació del meu públic.
tindria coses a dir-te, però prefereixo face to face
diuen que la viu o es viu o s'escriu (la vita o se vive o se escribe. Pirandello), potser és cert, no?
Havia una vegada un petit príncep que vivia en un palau de vitralls i marbre. Cada matí sortia a passejar pel jardí, un jardí inacabable, amb laberints de roserars i boscos de til.lers, racons foscos i lluminosos prats de gespa. Però no en tenia prou. Li mancava quelcom. I aquest quelcom el cercava en els llindars introvables del jardí. Un matí, sota el sol de juliol, es va decidir a trobar el límit del jardí que tant el protegia. Caminà i caminà entre arbustos en flor, lil.les i oliveres, xiprers i glicines... fins que arribà a un bosc fosc i ple de bardisses que creixien fortes i li barraven el pas. Les heures es transformaren en esbarzers i els roures en pins retorçats que l'esgarrinxaven al seu pas... Feia mal, però no podia claudicar: anar endavant era una necessitat profunda, de les que neixen en un lloc sagrat del nostre sí més preuat, més inaccessible. Finalment, amb la roba de nen esquinçada, la blanca pell de les seves cames esguerrinxada i tenyida de carmí, cansat, arribà a la riba d'un estany. A l'altre costat s'hi estenia un món on s'hi apreciava gent adulta, amb el front net de dubtes i la ressolució a la mirada. Va entendre que havia de creuar aquell estany per ser lliure de dubtes, per a sentir-se més ell mateix, i que havia de renunciar als privilegis dels nens per passar a la lliure individualitat, a ser el seu propi pare, amic, fill,... per a ser un nou món lliure de dependències...
I així es llençà a l'aigua fresca de l'estany, que li netejà les esguerrinxades de les bardisses, de la pols del caminar i el deslliurà de la disfressa de petit príncep, vestit que en el fons no era més que una cadena que l'havia aferrat a un passat de protecció, però que ja no responia al seu sí. I nu arribà a l'altra riba, on es procurà un vestit d'home, sense or ni vellut, però net, honrat, i adoptà la mirada resolta d'aquells que l'acollien al nou món.
Benvingut!
Tens tanta raó, jo també fa temps que no escric, no em surt res de dintre, a vegades ni tant sols ho intento... i no sé ben bé perquè. Molta sort i un petó.
Publica un comentari a l'entrada