Avui ha sigut el primer dia de la meva vida en que recordo que m'he quedat totalment sol en un vago de metro. Era avui, un dia d'hivern, en època d'examens, per la tarda, al metro de barna, exactament a la línia de sempre i a l'hora de sempre.
Tot ha passat depressa. Escoltant música, d'aquesta et fa sentir com ningú en el món i t'envolta en una bombolla, s'han obert les portes del metro i han tornat a tancar, però aquest cop, ningú a volgut pujar-hi. Tothom marxava.
Ha sigut estrany veurem sol allà dintre, que normalment sempre està ple de bat a bat.
Ha sigut estrany notar-me sol allà dintre, era com si sigués un món a part.
M'ha agradat veure la gent corrents per l'andana mentre jo els mirava i observava el seu estrés de final de dia. M'he sentit com el narrador omniscient que narra una novel·la en la que passa de tot però en el fons res esdevé important.
Tothom era una ànima en pena...
Vol dir això que a mi també hem poden veure com a ànima en pena des d'un vagó de metro?
Sóc també una mota de pols que segueix i es deixa endur per la corrent d'aire?
Vull ser una mota de pols?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada